A mida que conec més gent, descobreixo els drames que s’amaguen darrere de cada porta. I la majoria de vegades et trobes amb el mateix problema d’arrel: el masclisme. Maltractaments, abandonament, menyspreu... I no cal ser molt despert per veure que la dona, amb el seu sacrifici silenciós, és en realitat el motor que sosté les comunitats, la peça imprescindible de l’engranatge. Aguanta tot el pes de la criança dels fills (la mitjana del país és de 7 fills!), s’encarrega d’alimentar tota la família i del manteniment de la casa, a més de la feina al camp o al negoci... Elles i els seus nens s’emporten la pitjor part de la pobresa.
La religió actua com a fil que cohesiona la gent, és el seu denominador comú i també el refugi on la desesperació es pot convertir en calma. Tot i que, com vaig comentar, també hi ha musulmans, la majoria de la gent de Kamwenge és cristiana. Són molt devots i l’església es converteix en el centre neuràlgic de la vida social de la comunitat. Acostumen a decorar-la en les ocasions especials i els llaços, les banderoles de colors i les llumetes li donen un aspecte molt kitch, però també molt alegre i divertit. Les cerimònies són sempre llarguíssimes i poden arribar a durar hores i hores. Les monges tenen sentit de l’humor i això ajuda a restar seriositat als sopars o trobades de compromís. Havent sopat, de vegades es posen a cantar o ballar la música africana. Té una potència increïble, pel volum de les veus i els tambors (improvisats amb recipients de plàstic) i pel ritme alegre i intens dels seus balls.
I fins aquí aquesta crònica!
