Agenda | Activitats | Biblioteca | Login

Blogs Escola Sant Gregori

  • Inici
    Inici Aquí pots trobar totes les entrades de blog de tota la pàgina web.
  • Categories
    Categories Mosrta un llistat de les categories d'aquest blog.
  • Etiquetes
    Etiquetes Mostra un llistat d'etiquetes que s'han emprat al blog.
  • Blogaires
    Blogaires Cerca al teu blogaire favorit de la pàgina.
  • Blogs d'equip
    Blogs d'equip Troba els teus blogs d'equip favorits aquí:
  • Dades d'accés
    Dades d'accés Formulari d'inici de sessió

CRÒNIQUES AFRICANES

Reflexions d'una mestra de l'Escola a Kamwenge

La Marta de Gispert és mestra d’Educació Infantil de la nostra escola. Des del desembre de 2014 treballa a l’Àfrica com a coordinadora de projectes amb l’ONG Àfrica Directo, i ho farà fins al juny de 2015.

Les seves vivències són tan enriquidores que hem obert aquest canal de comunicació perquè tota la comunitat de l’escola pugui gaudir-ne.
Creiem, en efecte, que els seus textos són un material perfecte per ensenyar a valorar tots els recursos dels quals disposem en el nostre entorn, i per això mateix us animem a compartir-los amb els nens i les nenes.

Esperem, doncs, que ens acompanyeu en aquest viatge apassionant, i que ens feu arribar les vostres reflexions i les vostres impressions perquè tots en puguem gaudir! 

Publicat per a a CRÒNIQUES AFRICANES

Agandi! Com esteu?

Per aquí últimament hi ha hagut algunes novetats. L’escola ha començat fa unes setmanes, i la presència dels nens ha transformat inevitablement l’ambient.

S’agraeix aquesta injecció de vida al recinte, aquest rumor constant de veus i riures que envolten la meva casa durant tot el dia. Això sí, qualsevol intent de preservar una mica d’intimitat s’ha esfumat completament! Cada cop que surto amb les galledes al porxo per rentar la roba, tinc un públic expectant que s’organitza per seure en diferents fileres, com qui agafa seient per veure un espectacle. He de dir que ja m’he acostumat a ser permanentment el centre d’atenció allà on sóc, fins al punt que quan vaig a una gran ciutat i la gent no em mira, em sento ignorada!

...

Publicat per a a CRÒNIQUES AFRICANES

Aquest cop m’agradaria comentar-vos algunes anècdotes i costums curiosos o divertits, que formen part de la quotidianitat ugandesa, i que em fan aprendre a relativitzar el valor que donem nosaltres a algunes coses.

Una de les imatges que més em va impactar quan vaig arribar al meu poble, va ser veure dos homes agafats de la mà passejant pel carrer, en senyal d’amistat. És força curiós per algú que ve del nostre món veure això, sobretot tenint en compte que aquí, desgraciadament, l’homosexualitat continua sent durament penalitzada. Però, és clar, per a ells no hi té res a veure, una cosa amb l’altra!

El tema de les perruques o extensions encara em continua sorprenent molt. Per a les dones, es tracta d’un article bàsic importantíssim, que les posiciona socialment i que es converteix en un símbol d’ostentació gairebé imprescindible. Si el seu home no té diners per pagar el «saloon», és que no és un home de veritat. Però entre la terrible calor que fa, la pols i les condicions de vida, la veritat és que no és un complement de bellesa especialment higiènic! Fins a l’adolescència, nois i noies porten sempre el cap rapat, perquè el tipus de cabell que tenen, exageradament rinxolat, fa que sigui impossible de dominar i, pràcticament, de pentinar. A més, a l’escola és obligatori el cap pelat, per evitar el contagi de paràsits. Tot i això, molts nens tenen tinya o altres afectacions. Aquestes són les raons per les quals el meu cabell llis, llarg natural i més clar, crida tant l’atenció i fa que sovint me’l vulguin tocar o estirar d’amagat. M’he trobat moltes vegades que el meu ritual de recollir-me la melena en una cua o un monyo desperta absoluta admiració entre la gent que m’envolta. Claven els ulls al meu cabell, observant la cerimònia amb la boca entreoberta i la mirada atenta d’un estudiant. Quan finalment acabo i veuen el resultat, es posen a riure, com si fos una cosa extraordinària i alhora divertida. I jo he de confessar que, davant d’un públic tan entregat, caic sempre en la temptació d’allargar el procés i, si cal, repetir-lo!

...

Publicat per a a CRÒNIQUES AFRICANES

Agandi!

Us explicaré el viatge que vam fer les primeres dues setmanes de gener. El nostre primer destí va ser la ciutat de Jinja, al sud-est, a prop de la frontera amb Kènia. Allà hi ha un projecte d’una escola de Primària i Secundària, que porten unes monges índies de la congregació “Queen of Apostols”. Aquí, a l’Àfrica, hi ha moltíssimes congregacions, de la meitat de les quals no havia sentit a parlar-ne mai, algunes locals i altres d’origen europeu.

Jinja és una ciutat diferent de les que havia vist fins ara, a mig camí entre un poble (com Kamwenge, on jo visc) i una ciutat (com Kampala, que és el caos absolut). Té tot tipus de serveis (com cafeteries amb tassa de vàter i fins i tot oli d’oliva en algun supermercat!), però no és estressant com la capital. Allà neix el Nil Blau i hi ha una planta hidroelèctrica de Gas Natural-Unión Fenosa; això fa que hi hagi occidentals –i sempre alguns espanyols– vivint a la ciutat per un temps curt o llarg, i implica que ningú no et mira quan camines pel carrer! Vaig conèixer un grup d’espanyols amb els quals podré fer vida social de tant en tant. Com a ciutat, Jinja és més bonica i neta que tot el que havia vist fins ara. Venint d’una població con Kamwenge, la veritat és que és el lloc de descans i desconnexió ideal; és com ser de vacances en un complex turístic.

...

Publicat per a a CRÒNIQUES AFRICANES

A mida que conec més gent, descobreixo els drames que s’amaguen darrere de cada porta. I la majoria de vegades et trobes amb el mateix problema d’arrel: el masclisme. Maltractaments, abandonament, menyspreu... I no cal ser molt despert per veure que la dona, amb el seu sacrifici silenciós, és en realitat el motor que sosté les comunitats, la peça imprescindible de l’engranatge. Aguanta tot el pes de la criança dels fills (la mitjana del país és de 7 fills!), s’encarrega d’alimentar tota la família i del manteniment de la casa, a més de la feina al camp o al negoci... Elles i els seus nens s’emporten la pitjor part de la pobresa.

La religió actua com a fil que cohesiona la gent, és el seu denominador comú i també el refugi on la desesperació es pot convertir en calma. Tot i que, com vaig comentar, també hi ha musulmans, la majoria de la gent de Kamwenge és cristiana. Són molt devots i l’església es converteix en el centre neuràlgic de la vida social de la comunitat. Acostumen a decorar-la en les ocasions especials i els llaços, les banderoles de colors i les llumetes li donen un aspecte molt kitch, però també molt alegre i divertit. Les cerimònies són sempre llarguíssimes i poden arribar a durar hores i hores. Les monges tenen sentit de l’humor i això ajuda a restar seriositat als sopars o trobades de compromís. Havent sopat, de vegades es posen a cantar o ballar la música africana. Té una potència increïble, pel volum de les veus i els tambors (improvisats amb recipients de plàstic) i pel ritme alegre i intens dels seus balls.

I fins aquí aquesta crònica!

...

Publicat per a a CRÒNIQUES AFRICANES

L’adaptació a la vida africana durant les primeres setmanes no ha estat del tot fàcil. Al canvi de clima, idioma, costums, horaris, etc. se li suma la incorporació a una feina totalment nova i desconeguda. Tot plegat m’obliga a tenir els cinc sentits desperts permanentment, sense descans; i, malgrat que es té la sensació de viure tot el que passa amb intensitat i emoció, també pot arribar a ser molt esgotador.

Aquí m’ocupo de cinc projectes alhora: l’escola de Primària, la de Secundària, l’hospital, l’escola tècnica (formació professional) i la unitat de discapacitats. Això vol dir que he de gestionar des del trasllat d’un nen discapacitat que s’ha d’anar a operar a una altra ciutat, fins als pagaments dels parts i el tractament de la malària de l’hospital. En definitiva, atendre molts fronts oberts i diferents alhora. També hauré de fer un informe sobre la situació actual de l’escola i escriure algunes propostes de millora.

Ara fa tres dies que no tenim aigua. Aquí això és bastant freqüent. Estan fent obres a la carretera de terra que comunica el poblat amb la ciutat i han destrossat els tubs que abasteixen les escoles, el convent i casa nostra. Aquí tiren pel dret amb tot, sense miraments. Ara ens dutxem amb una galleda i una cassoleta de l’aigua que queda al tanc, escalfant-la als fogons si fa massa fred. Quan s’acabi, tocarà anar carregant bidons des d’un altre tanc. Et fas conscient de fins a quin punt té valor l’aigua quan t’adones que gairebé estàs comptant els glops que beus per racionar-la... Amb la llum passa el mateix, i aprens a destriar el que és imprescindible del que pot esperar. Aquí t’has d’anar adaptant a molts canvis inesperats sobre la marxa i has d’afinar la imaginació i la inventiva! I sobretot, mai, però MAI no es pot donar res per descomptat.

...

Login Alumno