Agenda | Activitats | Biblioteca | Login

Blogs Escola Sant Gregori

  • Inici
    Inici Aquí pots trobar totes les entrades de blog de tota la pàgina web.
  • Categories
    Categories Mosrta un llistat de les categories d'aquest blog.
  • Etiquetes
    Etiquetes Mostra un llistat d'etiquetes que s'han emprat al blog.
  • Blogaires
    Blogaires Cerca al teu blogaire favorit de la pàgina.
  • Blogs d'equip
    Blogs d'equip Troba els teus blogs d'equip favorits aquí:
  • Dades d'accés
    Dades d'accés Formulari d'inici de sessió

Un intens viatge al nord

Publicat per a a CRÒNIQUES AFRICANES
  • Mida de la font: Més gran Menor
  • Visites: 6581
  • 1 Comentari
  • Imprimeix

Agandi!

Us explicaré el viatge que vam fer les primeres dues setmanes de gener. El nostre primer destí va ser la ciutat de Jinja, al sud-est, a prop de la frontera amb Kènia. Allà hi ha un projecte d’una escola de Primària i Secundària, que porten unes monges índies de la congregació “Queen of Apostols”. Aquí, a l’Àfrica, hi ha moltíssimes congregacions, de la meitat de les quals no havia sentit a parlar-ne mai, algunes locals i altres d’origen europeu.

Jinja és una ciutat diferent de les que havia vist fins ara, a mig camí entre un poble (com Kamwenge, on jo visc) i una ciutat (com Kampala, que és el caos absolut). Té tot tipus de serveis (com cafeteries amb tassa de vàter i fins i tot oli d’oliva en algun supermercat!), però no és estressant com la capital. Allà neix el Nil Blau i hi ha una planta hidroelèctrica de Gas Natural-Unión Fenosa; això fa que hi hagi occidentals –i sempre alguns espanyols– vivint a la ciutat per un temps curt o llarg, i implica que ningú no et mira quan camines pel carrer! Vaig conèixer un grup d’espanyols amb els quals podré fer vida social de tant en tant. Com a ciutat, Jinja és més bonica i neta que tot el que havia vist fins ara. Venint d’una població con Kamwenge, la veritat és que és el lloc de descans i desconnexió ideal; és com ser de vacances en un complex turístic.

Després d’una setmana a Jinja (amb Cap d’Any inclòs), va començar el periple de veritat. Vam creuar tres cops el país sencer en una setmana. El tema dels mitjans de transport mereixeria un capítol a part. Per descomptat, les mesures de seguretat són inexistents, així com el cas que es fa als senyals de trànsit i les prohibicions. On hi haurien de viatjar tres persones, hi viatgen cinc adults, un o dos nens i potser algun animal o paquet. Els autobusos, la majoria de fabricació xinesa, són atrotinats, alguns no tenen ni tan sols finestres, s’avarien molt sovint i m’estalviaré molts altres detalls per no fer patir la família més del compte. Tampoc existeixen els horaris i mai no saps quan arribaràs exactament... Moltes de les carreteres no són asfaltades, de manera que els trajectes, que poden durar nits o dies sencers, es poden arribar a convertir en autèntics suplicis, sobretot quan no fan parades i s’han de “satisfer algunes necessitats”... Algun cop sí que paren perquè la gent tingui el temps de fer, com en diuen aquí, una “short call” o una “long call” (divertit, oi?), però segons la latrina que toqui, és preferible que parin enmig d’un camp!La forta calor de dia, el fred de nit i la pols (ara és l’època seca), acaben de rematar l’aventura. Això sí, quan n’has fet uns quants, t’acostumes aviat a fer viatges d’hores i hores com qui agafa el bus per anar a la Barceloneta...

La primera parada del viatge va ser Yumbe, al nord-oest, a la frontera amb Sud Sudan. Allà hi ha una granja on l’ONG ha engegat un projecte de plantació d’arròs i un parell de projectes de micro-crèdits per les dones de les poblacions veïnes, que porten els “Marian Brothers”. El canvi de paisatge va ser realment impactant; de la verdor selvàtica i tropical de Kamwenge i Jinja, als camps secs i els colors àrids del nord. Ens van proposar de visitar un dels poblats on anaven a recollir els pagaments dels crèdits. Durant el trajecte ja vaig començar a veure alguns grups de cases de fang amb sostre de palla, a banda i banda del camí, on es veien petits grups de gent que fugia de la calor sota l’ombra d’algun arbre. Quan vam arribar amb el cotxe, vaig començar a sentir uns crits molt forts; eren les dones que ens donaven la benvinguda fent aquell so característic amb la llengua. Es trobaven reunides sota un gran arbre, ajagudes en una mena de tela enorme. Xerraven entre elles i la majoria s’entretenia amb alguna feina: teixir cistells amb una rapidesa admirable, treure pèsols de les baines o desfilar fulles de palma. Tenia davant meu la típica estampa africana, pròpia d’un documental. Em van voler ensenyar l’interior de les cases. Són unes construccions circulars que triguen al voltant d’un mes en acabar-se i que consten de dos espais, un on reben les visites i la resta per dormir. La cuina és comunitària, com una petita caseta enmig de la resta, que té un petit “forn” fet amb fang. Cada petit poblat està format per unes cinc o sis cases i totes pertanyen a membres d’una mateixa família. Quan la dona es casa, es trasllada al poblat del seu marit. Com arreu del país, aquí és molt important que la família regali unes quantes vaques com a dot.

La noia que ens acompanyava, que venia a passar els comptes, va fer de traductora i ens vam presentar. Ens van fer seure en cadires davant seu com a convidats, però això em va fer sentir una mica incòmoda. Així que al cap d’una estona em vaig aixecar i vaig jeure amb elles sobre la tela. Volia veure de prop com teixien les cistelles i sentir-me menys distant... A elles els va agradar que m’hi afegís, i em van voler ensenyar com fer-ho i xerrar una mica en un anglès molt bàsic, però prou comprensible per a entendre’ns, riure una bona estona i voler-me casar amb un dels nois del poblat!

En tornar a la granja, als dos costats dels camins polsegosos que uneixen els petits poblats, desfilaven les figures de dones i nens carregant branques, fruita o aigua al cap o nois en bicicleta, transportant càrregues de mides impossibles. La següent parada del viatge va ser Arua, a la frontera amb el Congo. Allà l’ONG subvenciona una escola de Primària (escolarització, construcció d’una unitat per discapacitats, latrines, dormitoris...) dirigida per unes monges africanes de la congregació “Little Sisters of Mary Immaculate of Gulu”. Al vespre vam fer una passejada pels voltants del convent i vaig veure la primera posta de sol espectacular. Una rodona enorme, perfectament definida i nítida, d’un color taronja encès, que s’amagava ràpidament entre els arbres. Impressionant.

Un parell de dies després empreníem la marxa per creuar el país fins a la frontera amb Kènia pel nord; ens dirigíem a Karamoja, una regió molt diferent a la resta del país per motius molt diversos. De fet, en les etapes prèvies del viatge, quan comentàvem que ens dirigíem cap allà, els mateixos locals es posaven les mans al cap, molt sorpresos, i ens preguntaven què se’ns hi havia perdut allà! En primer lloc, el paisatge és gairebé desèrtic, extremadament sec i molt inhòspit, tant com la gent que l’habita. Es tracta d’una zona molt aïllada, molt, però que molt remota, i això també fa que culturalment sigui una tribu amb unes tradicions profundament arrelades, que s’ha resistit al contacte amb la resta del món i ha mantingut els seus costums gairebé intactes. Són pastors, altíssims i prims, que viuen en petits poblats en condicions molt mínimes, gairebé primitives podria dir, i es vesteixen amb una tela típica o fins i tot van despullats. D’una banda, resultava molt atractiu i interessant per mi tenir l’oportunitat de conèixer aquest món inaccessible per la majoria (aquí no hi vénen els turistes ni gairebé cap estranger, i encara menys un muzungu...), però de l’altra, em feia molt respecte, ja que em constava que no són un poble molt amic de les visites i que la seva actitud acostuma a ser de defensa i hostilitat davant la presència d’un estrany. Karamoja ha estat durant anys un focus de violència que valia més no trepitjar. La proximitat amb Sud Sudan i els seus conflictes bèl•lics va fer que l’ús d’armes s’estengués amb facilitat i que optessin per resoldre els seus conflictes (bàsicament el robatori de bestiar) a trets, fins i tot amb nens pel mig. Els karamojong són poligàmics i la seva riquesa i el seu estatus es defineixen pel nombre de vaques que són de la seva propietat i que els permeten comprar, literalment, les dones. Per això era comú veure pels camins un pastor amb el ramat de vaques i un kalashnikov a la mà. Fa tres anys, el govern va emprendre mesures dràstiques per solucionar la situació i hi va enviar l’exèrcit, que va aconseguir desarmar en gran part la població i que continua present a la zona. Tot i això, se sap que encara queden moltes armes en mans dels pastors.

Ens van allotjar unes monges “combonianes” al seu convent, dins del mateix recinte de l’hospital que dirigeixen i al qual dóna suport l’ONG. Els karamojong només poden arribar-hi caminant des de casa seva, que pot quedar a molts quilòmetres, per camins de terra on no hi ha més que pols i arbustos, ni tan sols l’ombra d’un arbre per descansar d’un sol matador. Com a tot el país, els familiars han d’acompanyar el malalt a l’hospital, ja que són ells qui s’encarreguen de cuinar els àpats. Per això, el recinte estava ple de petits grups de gent ajaguda a terra, passant la tarda, rentant roba o cuinant. Vam entrar a la sala de maternitat, on hi havia uns quants nadons que havien nascut el mateix dia. Una dona havia tingut la filla mentre caminava cap a l’hospital, de manera que va arribar amb la placenta i la nena a les mans; aquí això és força comú... Vaig preguntar com es deia. Em van explicar que aquí els nens no tenen nom quan neixen i que se’ls en dóna un en funció de les circumstàncies en què han nascut. La monja va suggerir doncs que li posessin Marta i a la mare li va agradar la idea! De la mateixa manera, se’ls pot posar com a nom “Problema” o “El món ens ha traït” en l’idioma local, si és que el nen neix en un mal moment, o bé per exemple “Posta de sol” o “Al camí” segons quan i com hagi nascut. Aquí el cognom no es transmet de pares a fills, sinó que se’ls dóna un nom i un cognom inventats quan ja han nascut o fins i tot uns mesos després. Això fa que els membres d’una mateixa família tinguin tots noms diferents.

L'endemà ens vam oferir per acompanyar un “grup teatral” (drama team) de l’hospital, que s’encarrega de fer representacions pels poblats amb la intenció d’educar la població en temes de salut. Aquell dia tocava advertir sobre els perills de l’alcoholisme, que malauradament s’ha convertit en un problema greu, sobretot entre les mares. Acompanyats de la monja i el grup, vam arribar a una petita població enmig del no-res. Tot i que van insistir que seríem benvinguts perquè anàvem amb ells i els coneixien prou bé, jo no podia evitar tenir la sensació d’envair un terreny on, de fet, ningú no m’havia convidat. Quan vam arribar, em vaig sentir privilegiada de tenir accés a aquell racó de món tan autèntic i genuí, i em vaig preguntar quin impacte podria tenir la meva presència allà. Hauria desitjat ser africana, per no alterar el curs natural de les coses i per poder barrejar-me amb ells, observant sense que el color de la meva pell no condicionés res del que passés al meu voltant. Però la gent, agrupada sota l’arbre més gran, em mirava amb els ulls oberts com plats, amb l’expressió seriosa i el front arrugat, i a mi em feia por que qualsevol comportament meu fos mal interpretat o pogués ser rebut amb reticència. Amb la intenció de ser prudent, anava preguntant abans de fer cap pas. El grup teatral va començar a cantar i a tocar música amb uns instruments fets amb material reciclat, però amb una sonoritat espectacular i un ritme molt alegre. Van fer la representació, que va agradar moltíssim al públic, van debatre sobre el tema de l’alcoholisme i, finalment, van tornar a tocar música i algunes dones es van animar a ballar. Jo m’hi vaig acostar per mirar-m’ho de prop, però una noia em va agafar de la mà, convidant-me a fer el mateix, i, gairebé sense adonar-me’n, vaig acabar envoltada d’homes, dones i nens, que em miraven incrèduls i reien, mentre jo imitava els seus passos, saltant i ballant i amb un cúmul d’emocions i una descàrrega d’adrenalina que em va durar unes quantes hores. Va ser increïble; em resulta molt difícil explicar com em vaig sentir. Potser la paraula seria agraïda...

Després de tantes emocions fortes, el viatge acabava i havíem de tornar a casa. L’últim trajecte, creuant altre cop el país, va ser francament dur i vaig arribar a Kamwenge exhausta, amb la sensació d’haver viscut moltes experiències úniques, però també completament esgotada i amb ganes de no moure’m del poble per un temps...

I fins aquí el viatge per aquest país de contrastos, que ja començo a sentir una mica meu!

 

  • cap 5 b
  • cap 5 c
  • cap 5 d
  • cap 5 f
  • cap 5
  • cap 5g
  • cap 5hj h
  • cap 5mc

Comentaris

  • Convidat
    Smithd823 Dissabte, 12 Setembre 2015

    I got what you intend, thankyou for putting up.Woh I am glad to find this website through google. It is a very hard undertaking to seek to please everybody. by Publilius Syrus. deeegffbekkbafdk

  • Per poder enviar comentaris primer has d'iniciar sessió

Deixa el teu comentari

Convidat
Convidat Divendres, 22 Novembre 2019

Login Alumno