Agenda | Activitats | Biblioteca | Login

Blogs Escola Sant Gregori

  • Inici
    Inici Aquí pots trobar totes les entrades de blog de tota la pàgina web.
  • Categories
    Categories Mosrta un llistat de les categories d'aquest blog.
  • Etiquetes
    Etiquetes Mostra un llistat d'etiquetes que s'han emprat al blog.
  • Blogaires
    Blogaires Cerca al teu blogaire favorit de la pàgina.
  • Blogs d'equip
    Blogs d'equip Troba els teus blogs d'equip favorits aquí:
  • Dades d'accés
    Dades d'accés Formulari d'inici de sessió

Un dia qualsevol

Publicat per a a CRÒNIQUES AFRICANES
  • Mida de la font: Més gran Menor
  • Visites: 6619
  • 0 Comentaris
  • Imprimeix

L’adaptació a la vida africana durant les primeres setmanes no ha estat del tot fàcil. Al canvi de clima, idioma, costums, horaris, etc. se li suma la incorporació a una feina totalment nova i desconeguda. Tot plegat m’obliga a tenir els cinc sentits desperts permanentment, sense descans; i, malgrat que es té la sensació de viure tot el que passa amb intensitat i emoció, també pot arribar a ser molt esgotador.

Aquí m’ocupo de cinc projectes alhora: l’escola de Primària, la de Secundària, l’hospital, l’escola tècnica (formació professional) i la unitat de discapacitats. Això vol dir que he de gestionar des del trasllat d’un nen discapacitat que s’ha d’anar a operar a una altra ciutat, fins als pagaments dels parts i el tractament de la malària de l’hospital. En definitiva, atendre molts fronts oberts i diferents alhora. També hauré de fer un informe sobre la situació actual de l’escola i escriure algunes propostes de millora.

Ara fa tres dies que no tenim aigua. Aquí això és bastant freqüent. Estan fent obres a la carretera de terra que comunica el poblat amb la ciutat i han destrossat els tubs que abasteixen les escoles, el convent i casa nostra. Aquí tiren pel dret amb tot, sense miraments. Ara ens dutxem amb una galleda i una cassoleta de l’aigua que queda al tanc, escalfant-la als fogons si fa massa fred. Quan s’acabi, tocarà anar carregant bidons des d’un altre tanc. Et fas conscient de fins a quin punt té valor l’aigua quan t’adones que gairebé estàs comptant els glops que beus per racionar-la... Amb la llum passa el mateix, i aprens a destriar el que és imprescindible del que pot esperar. Aquí t’has d’anar adaptant a molts canvis inesperats sobre la marxa i has d’afinar la imaginació i la inventiva! I sobretot, mai, però MAI no es pot donar res per descomptat.

Anem a comprar al mercat del poble, un recinte petitíssim on s’amunteguen les paradetes plenes de fruita i verdura a vessar. Totes les dones ens busquen; hi ha molt pocs clients i ens volen atraure oferint-nos les seves millors peces. La veritat és que és un festival de colors, on les fruites exòtiques es barregen amb verdures que em resulten més familiars. La dieta aquí consisteix bàsicament en patates de diferents tipus, mongeta negra, verdura i hortalisses (pebrot, ceba, tomàquet, col, albergínia, una mena d’espinacs...), fruita (mango, papaia, alvocat, fruita de la passió i d’altres que no havia vist mai i que són boníssimes!, i plàtan a tot arreu i cuinat de mil maneres!), arròs i carn (pollastre, vaca, porc i cabra). Les combinacions d’aquests ingredients conformen els plats típics, que es repeteixen a tots els àpats: matooke (plàtan bullit), pilau (arròs amb carn), katoogo (patata, plàtan i mongeta), posho (una mena de puré fet de blat de moro)... Hi ha peix dessecat, però té un gust molt fort i un aspecte poc atractiu... Si es vol un altre tipus d’aliment o altres productes (xampú, cereals, etc.), cal anar a la ciutat més propera, que és a dues o tres hores (en funció de quant hagi trigat en omplir-se el taxi, de com estigui la carretera i de quantes parades es facin). Aquí no tenen mesura amb les quantitats i corres el risc d’ofendre quan menges poc o rebutges un oferiment. Tampoc tenen mesura amb la insistència... Si a això hi sumem que les receptes són especialment contundents, el resultat és que pots tornar fàcilment amb uns quants quilos de més... Pel que fa a l’aigua, es beu de l’aixeta amb un parell de gotes de lleixiu o bullint-la, no hi ha altra opció.

De tornada a casa des del mercat, tots els nens ens miren amb els ulls ben oberts i criden: Abaznguuuu! És el nom que tenen pels blancs; literalment significa «aquell que deambula o que viatja molt». Alguns corren i se t’enganxen a les cames amb una abraçada espontània. Encara no m’acostumo a rebre la mirada intensa i indiscreta dels adults. M’agafa tanta vergonya que sovint em poso a riure; és una situació molt curiosa i incòmoda! A banda i banda del carrer polsegós se succeeixen els petits negocis. Una dona que fa anar una màquina de cosir antiga confecciona kitengis, les teles típiques ugandeses, que són precioses, amb uns estampats molts alegres de colors vius.

Quan es fa de nit, sembla que el ritme del poble s’acceleri. Tan bon punt cau el sol, comencen a aparèixer del no-res els venedors ambulants de menjar i beguda i al carrer principal es crea un ambient nocturn inesperat, com si el poble despertés de cop. Hi ha un anar i venir frenètic de nens i dones que transporten des de casa seva petits bancs de fusta al cap per preparar l’arribada dels clients. Finalment, arriben els amos del negoci, homes i dones, carretejant amb un equilibri prodigiós una taula al cap, que, posada cap per avall, fa de transport per a les olles, els utensilis i el carbó encès! Llavors les olors i el fum s’apoderen dels carrers. El pollastre, el blat de moro, el chapati tradicional, les patates fregides... perfumen tot l’aire i es fa difícil rebutjar qualsevol oferiment. No hi ha enllumenat al carrer, així que només ens il•luminen les botigues que encara són obertes i el foc de les cuines improvisades. Al principi també em va costar acostumar-m’hi, perquè la falta de llum fa que tot resulti més caòtic i confús.

Tornem cap a casa i, a mida que ens allunyem del carrer principal i caminem per la carretera de terra, em resulta encara més impossible entendre com s’ho fan ells per caminar en la foscor més absoluta sense l’ajuda de cap llanterna.

A la nit, havent sopat, sempre sec una estona al porxo. La negror és molt impactant i el soroll incessant i repetitiu dels insectes em fa recordar els estius catalans. Si el cel és nítid, es poden veure milers d’estrelles; algunes nits se’n veuen tantes i tan juntes que fins i tot sembla que hi hagi grans taques de llum al cel. Una de les altres coses que més m’agrada són les cuques de llum, que apareixen com espurnes per la gespa o els arbustos i fan que tot sembli una mica màgic.

 

  • CAP 3 AGUA MG_8222
  • CAP 3 AGUAIMG_8221
  • CAP 3 SU CASAIMG_8067
  • CAP 3 SU UEBLO
  • cap 3 mercado

Comentaris

Deixa el teu comentari

Convidat
Convidat Divendres, 22 Novembre 2019

Login Alumno