Agenda | Activitats | Biblioteca | Login

Blogs Escola Sant Gregori

  • Inici
    Inici Aquí pots trobar totes les entrades de blog de tota la pàgina web.
  • Categories
    Categories Mosrta un llistat de les categories d'aquest blog.
  • Etiquetes
    Etiquetes Mostra un llistat d'etiquetes que s'han emprat al blog.
  • Blogaires
    Blogaires Cerca al teu blogaire favorit de la pàgina.
  • Blogs d'equip
    Blogs d'equip Troba els teus blogs d'equip favorits aquí:
  • Dades d'accés
    Dades d'accés Formulari d'inici de sessió

«L'escola»

Publicat per a a CRÒNIQUES AFRICANES
  • Mida de la font: Més gran Menor
  • Visites: 6641
  • 0 Comentaris
  • Imprimeix

Agandi! Com esteu?

Per aquí últimament hi ha hagut algunes novetats. L’escola ha començat fa unes setmanes, i la presència dels nens ha transformat inevitablement l’ambient.

S’agraeix aquesta injecció de vida al recinte, aquest rumor constant de veus i riures que envolten la meva casa durant tot el dia. Això sí, qualsevol intent de preservar una mica d’intimitat s’ha esfumat completament! Cada cop que surto amb les galledes al porxo per rentar la roba, tinc un públic expectant que s’organitza per seure en diferents fileres, com qui agafa seient per veure un espectacle. He de dir que ja m’he acostumat a ser permanentment el centre d’atenció allà on sóc, fins al punt que quan vaig a una gran ciutat i la gent no em mira, em sento ignorada!

Els alumnes van anar arribant a comptagotes des de diferents poblats de la zona, tots amb el mateix carregament: una vella capsa metàl·lica (on hi tenen la roba, una tovallola, una esponja, una manta, un raspall de dents i poc més), el matalàs, una galleda i un bidó per carretejar l’aigua. La gran majoria es queda a dormir aquí i no veurà la seva família fins passats uns tres mesos, en el cas que es puguin permetre el transport per venir. Els dormitoris són construccions plenes de lliteres velles i amuntegades, amb una olor intensa i un desordre molt evident. Molts han de compartir llit i alguns dormen despullats, tapant-se només amb una manta. De la mateixa manera, a les aules gairebé no hi ha espai per tots i poden arribar a ser fins a setanta alumnes, que han de compartir les taules i bancs de fusta gairebé a cops de colze.

Tal i com m’esperava, els mètodes d’aprenentatge són absolutament arcaics i les classes consisteixen bàsicament en repetir en veu alta el que diu el professor o en copiar el text que hi ha escrit a la pissarra. Per això, des de casa meva se senten habitualment els nens cridant a l’uníson, repetint el que el mestre ha dit, en una mena de cantarella que recorda més a una cerimònia religiosa que a una aula de Primària. La seva filosofia d’educació es basa en la por, ja que estan plenament convençuts que el respecte es guanya amb un bon cop de pal. És molt habitual veure un mestre donant cops amb una canya o amb la mateixa mà per corregir el comportament d’algun alumne. Aquest és potser el punt que m’ha costat més de pair de l’escola. A la meva manera, intento proposar alternatives i fer-los entendre que aquestes mesures no són necessàries en absolut, però sóc molt conscient que, per desgràcia, aquests són canvis que no es donaran d’un dia per l’altre ni perquè una nouvinguda es proposi donar la volta a la truita de cop i volta... Són costums massa arrelats que requereixen temps i convicció...

Els horaris de les classes i la resta d’activitats s’escapen a la lògica occidental. Els nens es lleven a les 5.30h del matí, amb el soroll d’una campana que ressona per tot el recinte i a les 6h ja comencen les classes. A les 7.30h surten de les aules mitja hora per netejar l’escola (escombrant, recollint fulles...) i a les 10.30h tornen a parar per ingerir el primer àpat del dia (increïble!), que consisteix en una mena de sopa calenta molt insípida feta a base de blat de moro. A la 1h dinen, amb 40 minuts per menjar i tornar a les classes. A la tarda dediquen una hora i mitja (de 17.30h a 19h) a anar a buscar l’aigua amb els bidons, banyar-se i sopar. Finalment continuen les classes fins les 10 de la nit! El dinar i el sopar consisteixen sempre en els mateixos aliments: pasta de blat de moro i mongetes (posho & beans). Cada àpat i cada dia de l’any. Sempre. Són els aliments més barats...

Uganda ha aconseguit oferir una educació gratuïta a la població, tot i que això no garanteix que la totalitat dels nens hi tingui un accés real. Sovint no tenen possibilitat de pagar el transport fins l’escola més propera ni els mínims utensilis o menjar requerits (sovint han de portar un sac de mongetes) o les famílies necessiten l’ajuda dels nens a casa per subsistir. De vegades, simplement no són conscients de la importància de donar-los una educació, sobretot quan es tracta de discapacitats, ja que consideren que no són capaços d’aprendre o que aquests coneixements no tindran cap utilitat en el seu cas.

El seu sistema es basa en la superació d’una sèrie d’exàmens oficials que es van fent durant el curs. Qui els supera pot passar de curs i qui no, ha de repetir fins que aconsegueixi aprovar, tants cops com calgui. Això implica que dins d’un mateix grup hi poden haver nens de 8 i de 16 anys alhora o de 4 i 10 anys. Per exemple, el Deus, un noi de 17 anys que va en cadira de rodes, no es va poder escolaritzar fins l’any passat, per falta de recursos, i comparteix classe amb nens de 9 anys.

Això fa que els grups siguin molt heterogenis, però la metodologia d’ensenyament no contempla en absolut aquestes diferències. Però la major part del temps la passo amb els nens de la Special Unit, la unitat de discapacitats, que és el que em recorda cada dia per què sóc aquí i el que em dóna energia en els moments més difícils.

Es divideixen en tres grups: els sords, els cecs i els que tenen alguna discapacitat física, de vegades acompanyada de problemes cognitius. Són uns vuitanta nens en total, que reparteixen les hores lectives entre les aules amb la resta de companys de l’escola i la Special Unit, que consta de tres dormitoris i una aula. A l’aula hi fan classe els cecs en una punta (només són 5) i els sords a l’altra, però no es fan nosa ni es distreuen, perquè uns no hi senten i els altres no hi veuen! Recordo que el primer cop em va sobtar veure una aula plena de nens i tan silenciosa.

La primera vegada que vaig trepitjar la Special Unit vaig tenir una barreja de sensacions... Inicialment, va ser molt impactant i dur veure les problemàtiques i malalties de tota mena que pateixen aquests nens. A mida que se m’apropaven per saludar-me i observar-me m’anava costant més assimilar el que veia. Vaig descobrir tipus de discapacitats que no sabia ni que existien, perquè al nostre país ni tan sols arriben a succeir... La majoria per causa de la impossibilitat d’accés a la sanitat de les mares i els nens... Altres, per accidents domèstics. He de reconèixer que se’m fa difícil transmetre aquestes imatges sense tenir la sensació de caure en el sensacionalisme, així que prefereixo no entrar en detalls.

Cada nen és diferent a l’altre i té una història al darrere, així com també té una manera pròpia d’afrontar els reptes que la seva discapacitat suposa.

N’hi ha que són plenament feliços malgrat les circumstàncies que els ha tocat viure i n’hi ha d’altres que, tot i ser capaços de riure i passar-ho bé, porten la impotència o la tristesa gravada als ulls. Això sí, tots, absolutament tots, són lluitadors nats, que em donen lliçons de vida gairebé a diari. És admirable la seva actitud davant les dificultats diàries que es veuen obligats a superar i que no són poques. Però són forts, valents i perseverants.

Mai no es queixen i sempre s’ajuden. De manera espontània s’ocupen els uns dels altres, tant si es tracta d’empènyer una cadira de rodes com si han de consolar un company que plora. Troben, en aquest racó de l'escola, un lloc on se senten menys diferents... Les «matrons» són les tres cuidadores que cuinen, netegen i s’ocupen de tots ells, sota unes condicions laborals pèssimes. Són dones extraordinàriament treballadores, amb una paciència infinita, i que no només faciliten la vida dels nens, sinó que, a la seva manera, també supleixen la figura maternal que tant els falta i que tant necessiten. D’aquesta manera tots plegats formen una petita gran família. Però el que més m’agrada de la Special Unit és que, malgrat la situació i gràcies a tots i cadascun d’ells, es crea un ambient únic i especial, molt alegre i vital, que contagia a qualsevol que hi posa un peu.

Un dels aprenentatges que m’emportaré d’aquesta experiència és que, fins i tot aquells valors que considerava universals, aquí s’han tornat relatius. El llindar del dolor, la percepció del perill, la capacitat de sacrifici i fins i tot el valor de la vida humana aquí prenen unes altres dimensions...

En fi, aquí ho deixo per avui, que se m’acumula feina! Una abraçada gegant!

 

  • cap 7 a
  • cap 7 b
  • cap 7 y
  • cap 7
  • cap 7c

Comentaris

Deixa el teu comentari

Convidat
Convidat Divendres, 22 Novembre 2019

Login Alumno