Agenda | Activitats | Biblioteca | Login

Blogs Escola Sant Gregori

  • Inici
    Inici Aquí pots trobar totes les entrades de blog de tota la pàgina web.
  • Categories
    Categories Mosrta un llistat de les categories d'aquest blog.
  • Etiquetes
    Etiquetes Mostra un llistat d'etiquetes que s'han emprat al blog.
  • Blogaires
    Blogaires Cerca al teu blogaire favorit de la pàgina.
  • Blogs d'equip
    Blogs d'equip Troba els teus blogs d'equip favorits aquí:
  • Dades d'accés
    Dades d'accés Formulari d'inici de sessió

El temps i la bellesa

Publicat per a a CRÒNIQUES AFRICANES
  • Mida de la font: Més gran Menor
  • Visites: 6504
  • 0 Comentaris
  • Imprimeix

Aquest cop m’agradaria comentar-vos algunes anècdotes i costums curiosos o divertits, que formen part de la quotidianitat ugandesa, i que em fan aprendre a relativitzar el valor que donem nosaltres a algunes coses.

Una de les imatges que més em va impactar quan vaig arribar al meu poble, va ser veure dos homes agafats de la mà passejant pel carrer, en senyal d’amistat. És força curiós per algú que ve del nostre món veure això, sobretot tenint en compte que aquí, desgraciadament, l’homosexualitat continua sent durament penalitzada. Però, és clar, per a ells no hi té res a veure, una cosa amb l’altra!

El tema de les perruques o extensions encara em continua sorprenent molt. Per a les dones, es tracta d’un article bàsic importantíssim, que les posiciona socialment i que es converteix en un símbol d’ostentació gairebé imprescindible. Si el seu home no té diners per pagar el «saloon», és que no és un home de veritat. Però entre la terrible calor que fa, la pols i les condicions de vida, la veritat és que no és un complement de bellesa especialment higiènic! Fins a l’adolescència, nois i noies porten sempre el cap rapat, perquè el tipus de cabell que tenen, exageradament rinxolat, fa que sigui impossible de dominar i, pràcticament, de pentinar. A més, a l’escola és obligatori el cap pelat, per evitar el contagi de paràsits. Tot i això, molts nens tenen tinya o altres afectacions. Aquestes són les raons per les quals el meu cabell llis, llarg natural i més clar, crida tant l’atenció i fa que sovint me’l vulguin tocar o estirar d’amagat. M’he trobat moltes vegades que el meu ritual de recollir-me la melena en una cua o un monyo desperta absoluta admiració entre la gent que m’envolta. Claven els ulls al meu cabell, observant la cerimònia amb la boca entreoberta i la mirada atenta d’un estudiant. Quan finalment acabo i veuen el resultat, es posen a riure, com si fos una cosa extraordinària i alhora divertida. I jo he de confessar que, davant d’un públic tan entregat, caic sempre en la temptació d’allargar el procés i, si cal, repetir-lo!

I, parlant de bellesa, una altra cosa que crida l’atenció és fins a quin punt són diferents els estereotips d’home i de dona ideals. Aquí, la dona, quant més grassa més maca. Les noies, des de ben joves, busquen engreixar-se i poder exhibir aviat unes formes arrodonides. Amb els homes passa el mateix, i la seva panxa grossa es converteix en un tret físic molt atractiu. Això es deu a la relació que ells estableixen entre el pes i la riquesa. Si un home està gras, és senyal que no passa gana i està ben posicionat econòmicament, i això el converteix automàticament en algú molt desitjable.

Un altre tema al qual m’he hagut d’acostumar és a la relativitat de les mesures del temps! Aquí has d’aprendre aviat a prendre-t’ho tot amb moltíssima calma... Com deia, els transports no segueixen cap horari, sinó que surten quan s’han omplert del tot. Per tant, es fa difícil calcular quan podràs arribar a un lloc i el rellotge passa a ser un complement pràcticament inútil... Per exemple, si quedes amb algú i et diu que «ara passarà per casa teva», pot ser que trigui hores o que, simplement, no aparegui! Després d’un parell de cops esperant, aprens a deixar de fer-ho! Al principi, en algunes situacions, et pots arribar a estressar, o fins i tot enfadar, però t’adones que, al cap i a la fi, això no canvia el curs de les coses i que tu ets l’única que hi surt perdent! Per tant, és millor canviar el xip i prendre-t’ho amb filosofia... Quan parles amb algú per telèfon, pot ser que, en el moment en què doni per finalitzada la conversa, simplement pengi, sense acomiadar-se ni res, o fins i tot deixant-te amb la paraula a la boca. O, per exemple, creues tres frases amb un desconegut a l’autobús i no només et demana el telèfon, sinó també que l’avisis quan arribis al teu destí, per estar segur que has arribat bé; i això aquí és absolutament normal. Són aquestes petites coses que encara ara vaig descobrint i a què m’he anat acostumant...

Ara que estic definitivament sola (el Manolo ja fa molts dies que va marxar) començo a tastar el que significa estar absolutament aïllada... No hi ha cap més blanc en tota la regió i hi ha gent que no n’ha vist mai cap. L’altre dia una dona de mitjana edat em va agafar la mà i em va mirar amb els ulls ben oberts, com si jo fos una aparició; després, només va dir: «si he tocat una blanca, vol dir que no em moriré». «Ai mare...quina responsabilitat!», vaig pensar... hahaha! en fi... més situacions curioses al sac. Però faig esforços per integrar-me a la comunitat i ara ja sóc capaç de començar a construir alguna frase en la llengua local, més enllà de les salutacions i les expressions freqüents. Per exemple, al mercat ja puc dir: «hola, bon dia, voldria cebes, gràcies» (Agandi, morirmta, nimbasa kutunga obutunguru, webare), potser amb accent català, però en un luchiga més que comprensible! M’adono que la gent reacciona amb una sorpresa enorme, una rialla i sovint amb un agraïment sincer per l’esforç, cosa que em fa pensar que els meus predecessors muzungus no es devien prendre les mateixes molèsties...! D’aquesta manera es trenca la barrera del recel inicial i et comencen a mirar amb uns altres ulls. També m’he fet un vestit amb la tela típica i el mocador al cap i, en general, provo d’adoptar tots els costums locals que puc. Així que, mpola mpola (a poc a poc) estic aconseguint fer amics al poble i guanyar-me la simpatia dels seus habitants.

Un altre factor a tenir en compte a l’hora de fer-me un lloc a la comunitat és que, per ser blanca, sempre em veuen d’entrada com un dòlar amb cames. És comprensible, tenint en compte que els pocs muzungus que s’han deixat caure per aquesta zona són membres de les ONGs que, des del punt de vista dels locals, «regalen molts diners a canvi de res». Per tant, jo no deixo de ser una oportunitat única, que ha fet aparició al poble i que cal aprofitar. Això fa que molta gent s’acosti a mi amb el que semblen inicialment bones intencions i gestos amistosos, però amb una clara intenció amagada de treure profit de la relació, i es fa difícil distingir qui t’està oferint una amistat sincera de qui pretén únicament obtenir, tard o d’hora, un bon feix de bitllets... De vegades m’enduc decepcions, però no m’enfado; no sóc capaç de jutjar-ho perquè crec que qualsevol que hagi vist la misèria en què viuen ho podria arribar a comprendre...

 

  • cap 6 i
  • cap 6 unnamed-12
  • cap 6 unnamed-13
  • cap 6unnamed-11
  • cap 6unnamed-2
  • cap 6unnamed

Comentaris

Deixa el teu comentari

Convidat
Convidat Divendres, 22 Novembre 2019

Login Alumno