Agenda | Activitats | Biblioteca | Login

Blogs Escola Sant Gregori

  • Inici
    Inici Aquí pots trobar totes les entrades de blog de tota la pàgina web.
  • Categories
    Categories Mosrta un llistat de les categories d'aquest blog.
  • Etiquetes
    Etiquetes Mostra un llistat d'etiquetes que s'han emprat al blog.
  • Blogaires
    Blogaires Cerca al teu blogaire favorit de la pàgina.
  • Blogs d'equip
    Blogs d'equip Troba els teus blogs d'equip favorits aquí:
  • Dades d'accés
    Dades d'accés Formulari d'inici de sessió

El luxe del pa i l’hospitalitat

Publicat per a a CRÒNIQUES AFRICANES
  • Mida de la font: Més gran Menor
  • Visites: 3127
  • 0 Comentaris
  • Imprimeix

A la Special Unit vam celebrar fa uns dies la «Festa de la Fruita», que es fa un cop al mes. I és que per a ells és tot un esdeveniment poder menjar plàtans, pinya i síndria, ja que són aliments als quals no tenen accés més que en ocasions especials. La fruita, les patates o el pa són un luxe que aquí no tothom es pot permetre. Vam voler animar la festa amb música i el resultat va ser impressionant. Tots els nens discapacitats es van posar a ballar amb un ritme increïble, cadascun a la seva manera. Fins i tot els sords ballaven sense parar, deixant-se guiar pels batecs dels altaveus. He de dir que el tòpic que els africans porten el ritme a la sang és totalment cert. I és que des de ben petits estan acostumats a cantar, escoltar música i ballar a tota hora. Aquí la música és per tot arreu, des de l’església fins als transports públics, i a un volum desmesurat! Ara em demanen que tornem a organitzar una festa i que el proper cop porti canya de sucre, kasaba i patates!

Gairebé no hi ha dia que algú –amic, conegut o habitant del poble– no em demani alguna cosa: menjar, un préstec o diners per escolaritzar els fills. Buffff... tot i que ja han passat quatre mesos, això encara no ho porto gens bé. Ells no poden entendre la meva negativa ni en què està fonamentada; només veuen que la muzungu té molts diners i no és capaç ni de comprar-los uns plàtans... Es fa molt dur i costa buscar arguments que ells puguin entendre... molt dur.

M’he adonat que aquí la corrupció també és a l’ordre del dia, des del venedor ambulant del carrer fins als alts càrrecs polítics, passant també pels representants de l’església. En el dia a dia, per exemple, s’ha d’estar alerta permanentment perquè, davant la presència d’un blanc, es multiplica la seva tendència a l’engany i l’estafa i no hi ha un sol dia en què no hagi de comprovar, contrastar, lluitar i suar, fins i tot per un pagament insignificant. I pot arribar a cansar molt, creieu-me... És com si a Barcelona haguéssiu de pactar, regatejar i discutir el preu cada cop que haguéssiu d’agafar l’autobús, prendre un cafè o comprar el diari, amb la sensació constant de ser la presa sucosa d’uns predadors insaciables. De vegades costa deixar de banda la desconfiança i l’actitud defensiva. A l’hora de treballar em passa el mateix, perquè algunes de les persones amb qui més he de tractar i negociar, que ostenten càrrecs importants dins la comunitat, t’intenten manipular, mentir, confondre, enredar... Buf! Sovint es tenen converses o reunions extremadament diplomàtiques, però amb una alta càrrega de tensió, pressions indirectes, amenaces subtils i insinuacions, que fan que no puguis abaixar mai la guàrdia! Si més no, m’estic entrenant en l’art de la dialèctica i de la negociació! Hahahaha! En fi, aquí, com a qualsevol racó de món, hi ha gent de tot tipus i condició...

Per sort, de tant en tant conec algú que s’obre a mi amb sinceritat. Avui m’han convidat a dinar a casa d’una família del poble per primer cop i l’experiència ha estat única. S’han desfet en atencions perquè tot estigués al meu gust; fins i tot m’han fet triar la música, que també amenitza sempre els àpats. Abans de menjar, hem rebut la visita de l’àvia de la casa, una dona de vuitanta anys (aquí això no és gens comú!), que no ha deixat de somriure’m, agafar-me la mà i parlar-me en lukiga. Evidentment, se m’han escapat moltes de les coses que em deia, però de fet no calia entendre-ho massa, perquè es podia llegir a la seva cara que la meva visita simplement l’havia fet feliç. Per a ells la meva presència era tot un esdeveniment i no paraven de donar-me les gràcies per haver-hi anat, i jo em preguntava fins a quin punt era mereixedora de tantes consideracions! Vestia amb una samarreta vella i portava a la cintura el kitengi tradicional. Amb una agilitat i una rapidesa sorprenents s’ha posat el mocador al cap, que li ha quedat perfectament col·locat i li donava un aire molt elegant. He pensat en quantes coses em podria explicar aquesta dona sobre la vida, no sé si per la seva cara, plena d’arrugues i amb la pell endurida, o perquè només el fet d’haver tirat endavant vuit fills, treballant al camp i en un entorn tan pobre i masclista, em sembla una proesa digna d’una heroïna. Han servit el menjar; una infinitat de recipients han cobert la taula i, com de costum, insistien que omplís més el plat. M’han estat fent preguntes sobre la meva vida a Barcelona... No deixaven de moure el cap i d’emetre uns sorolls ben especials que fan sempre en senyal de sorpresa. Els ha costat entendre que ens fiquem en un tren que va per un forat sota terra per desplaçar-nos per la ciutat! També han volgut saber, com m’ha passat altres vegades, si tinc sensibilitat als cabells, si em fan mal quan algú els prem amb força o quan me’ls pentino i què m’hi poso per tenir-los «així».

Quan marxava m’han carregat amb bosses plenes de canya de sucre, cacauets, patates i plàtans... Increïble!...

I us deixo fins el proper capítol...

 

  • CAP 9unnamed-10
  • CAP 9unnamed-6

Comentaris

Deixa el teu comentari

Convidat
Convidat Dilluns, 24 abril 2017

Login Alumno