Agenda | Activitats | Biblioteca | Login

Blogs Escola Sant Gregori

  • Inici
    Inici Aquí pots trobar totes les entrades de blog de tota la pàgina web.
  • Categories
    Categories Mosrta un llistat de les categories d'aquest blog.
  • Etiquetes
    Etiquetes Mostra un llistat d'etiquetes que s'han emprat al blog.
  • Blogaires
    Blogaires Cerca al teu blogaire favorit de la pàgina.
  • Blogs d'equip
    Blogs d'equip Troba els teus blogs d'equip favorits aquí:
  • Dades d'accés
    Dades d'accés Formulari d'inici de sessió

Desembre 2014

Publicat per a a CRÒNIQUES AFRICANES
  • Mida de la font: Més gran Menor
  • Visites: 5897
  • 0 Comentaris
  • Imprimeix

Ja fa uns quants dies que sóc aquí, a Kamwenge, casa meva pels propers sis mesos. La meva casa es troba situada enmig de l’escola de Primària, en un pendent amb petites construccions escampades aquí i allà (aules, dormitoris, latrines, corrals...).

Tenim aigua corrent però sovint hi ha problemes perquè arribi amb normalitat i ens abastim d’un panell solar per la llum, que dura poca estona i hem de racionar fins al dia següent. De moment hi visc amb un treballador de l’ONG que fa setze anys que volta per tots els projectes que estan en curs a l’Àfrica, per a supervisar-los o per donar-los-hi un empenta. És un home sobradament experimentat, amb l’ànima dividida entre la vida simple als camps de Salamanca, tenint cura de les seves oliveres, i la vida aventurera en què ha conegut les mil i una cares de l’Àfrica negra. Era vigilant de seguretat fins que, després d’un viatge transformador a l’Índia, va endinsar-se al món de la cooperació, que ha acabat resultant el seu mitjà de vida i en què ha vist les expressions més dures de la pobresa i les guerres. Marxa a finals de gener, quan sabré de debò el que suposa estar sola, en el sentit més cultural de la paraula.

Al mateix recinte on vivim, hi ha l’església i el petit convent de les monges, tres dones africanes ben fornides que em donen una càlida benvinguda, però que de seguida deixen entreveure un caràcter fort i decidit.

Al jardí, el sol fa que el verd de la vegetació sembli encara més intens i el soroll dels ocells es barreja amb els cants religiosos dels nens. Encara no ha començat l’escola, però ja n’hi ha uns quants que fan catequesi i s’ajeuen a la gespa a parlar. Tots m’observen amb curiositat cada cop que passo. De la mateixa manera, quan passejo pel poble, no m’escapo de la mirada fixa i descarada de tots i cadascun dels seus habitants. En alguns moments m’incomoda, no sé ben bé què els provoca la meva presència. En altres m’oblido del que deuen pensar, passo vergonya o se m’escapa un riure, quan prenc consciència de la ironia de la situació. Sóc jo la blanca, la diferent, la forastera... És cert que inicialment algunes mirades costen d’entomar, sobretot quan no van acompanyades d’un somriure. Tinc la sensació d’estar envaint un espai sense permís, on d’entrada no hi sóc benvinguda. Em convé acostumar-m’hi aviat, perquè m’han explicat que no deixaran de mirar-me cada cop que passi, per més que porti molt temps aquí.

La vegetació, les flors de mil colors i els ocells exòtics creen un entorn amable, un marc preciós i exultant que suavitza la duresa de l’impacte inicial i contrasta amb l’austeritat i la simplicitat de les seves vides. És un món petit on la vida es troba en constant ebullició, com si no existís calendari. Aquí no hi ha diumenges ni dilluns. El sol s’aixeca i no dóna opció. Això sí, els ritmes són molt més pausats i no existeix la pressa.

Els taxis (una mena de camionetes) no arranquen fins que no s’han omplert i no hi cap ni una agulla. Això vol dir que pots esperar més d’una hora fins que arribin prou clients per començar un viatge que els surti a compte. De camí, fan mil parades carregant i descarregant el sostre o el petit maleter, on si convé hi encabeixen gallines.

En aquesta part del país no hi ha gana, la terra és molt fèrtil i els fruits creixen sense treva. Però, tot i que no hi ha desnutrició, sí que hi ha malnutrició i es comprova a l’instant que les malalties s’acarnissen amb la població. Les conseqüències són devastadores: ceguesa, sordesa, amputacions i malformacions, amb les quals s’arrossega un estigma social que carregaran com una llosa la resta de la seva vida.

Per acostar-nos a la ciutat important més propera cal fer més de dues hores de camí per una carretera de terra que travessa el Parc Natural de Kibale. Es fa difícil descriure les primeres impressions... Les petites muntanyes arrodonides tenen totes les tonalitats de verd imaginables i la varietat d’arbres i plantacions dibuixen un paisatge ple de detalls. Els camps de te ofereixen un espectacle impressionant. Enmig dels arbustos es descobreixen les figures dels recol•lectors de fulles, que treballen incansablement sota un sol que no perdona. La terra, d’un marró encès, gairebé vermell, acaba d’arrodonir unes vistes idíl•liques. Quan s’entra al parc, el cel de seguida queda cobert per la vegetació que envolta el camí. La humitat fa l’aire més pesat i l’olor es fa més intensa. Ens trobem amb famílies senceres de micos babuins. Parem el cotxe i ens miren fixament. Són inofensius, tot i que la seva mirada imposa i fa que t’hi acostis amb respecte. Després continuen caminat lentament, amb indiferència, com si haguessin decidit deixar-nos passar. Quan se surt del parc, la pols de la terra se t’enganxa a la pell, als cabells i a la roba, en una capa fina impossible d’espolsar.

 

Comentaris

Deixa el teu comentari

Convidat
Convidat Divendres, 22 Novembre 2019

Login Alumno