Agenda | Activitats | Biblioteca | Login

Blogs Escola Sant Gregori

  • Inici
    Inici Aquí pots trobar totes les entrades de blog de tota la pàgina web.
  • Categories
    Categories Mosrta un llistat de les categories d'aquest blog.
  • Etiquetes
    Etiquetes Mostra un llistat d'etiquetes que s'han emprat al blog.
  • Blogaires
    Blogaires Cerca al teu blogaire favorit de la pàgina.
  • Blogs d'equip
    Blogs d'equip Troba els teus blogs d'equip favorits aquí:
  • Dades d'accés
    Dades d'accés Formulari d'inici de sessió

Moral

Publicat per a a ESGPENSAMENT
  • Mida de la font: Més gran Menor
  • Visites: 879
  • 3 Comentaris
  • Imprimeix

De vegades haureu sentit expressions com “tinc la moral baixa” o “no em toquis la moral!”, expressions que suggereixen que aquesta paraula refereix a l’estat d’ànim. Malgrat tot, aquest és un ús de la paraula que pot induir a confusió. El diccionari defineix moral així:

 Que concerneix els costums, els actes i els pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa

 Advertireu que la definició correspon, formalment, a un adjectiu. La definició estipula que es diu d’alguna cosa que és moral quan té a veure amb la bondat o maldat dels costums, actes o pensaments. Però també fem servir la paraula moral com a substantiu. Amb ella ens referim al conjunt dels judicis o les creences sobre què està bé i què malament.

Així podem dir que el comportament d’un home és moralment correcte quan volem dir que és bo, que s’adequa al que creiem que és bo, i moralment incorrecte quan no. Aquests judicis els anomenem, simplement, judicis morals. 

La paraula moral prové del llatí mos, moris que traduiríem per “costum”. El costum no és més que la manera de viure, i certament els nostres judicis morals volen orientar la nostra vida, fer-nos viure d’una manera determinada. És el que fan els nostres pares, mestres i professors quan ens eduquen repetint frases com “no diguis mai mentides” o “respecta els teus companys de classe”.  Les opinions dels homes sobre allò que està bé o malament constitueixen codis de conducta, que contenen judicis prescriptius o normatius. Són els anomenats codis morals. Per aquest motiu, entenem també la paraula “moral” com a conjunt de normes de conducta. 

Els judicis prescriptius o normatius són aquells que estableixen, o volen establir, com ha de ser el món; a diferència dels judicis descriptius, que expressen com el món és de fet. Un judici tal com “hi ha homes que roben habitualment” és descriptiu, ens informa de com és el món; de la mateixa manera que ho fa aquest altre judici: “la ciutat de Pamplona té una superfície de 23,55 m2”. Mentre que un judici com “cap home hauria de robar mai” és prescriptiu, i com que té a veure amb la bondat o maldat dels actes, moral.

Aturem-nos un segon a examinar aquest tipus de judicis. Per fer-ho, els compararem amb d’altres de descriptius. La superfície de la ciutat de Pamplona és el que anomenem una dada empírica, això és: es pot comprovar per observació. La superfície d’aquesta ciutat es pot mesurar, i així comprovar si el judici és vertader o fals. Passa el mateix amb molts altres judicis descriptius: podem observar amb els sentits –vista, tacte, olfacte, etc.- allò que els fa vertaders o falsos. Sabem, per exemple, quina condició o s’hauria d’acomplir perquè el judici “els tutors de tercer d’ESO de l’Escola Sant Gregori són de raça negra” fos vertader, i no s’acompleix. 

Però quan els judicis són de valor –dins els quals trobem els morals- la cosa ja no és tan clara. Com puc jo comprovar si és vertader el judici “Pamplona és la millor ciutat del món”, per exemple? Aquest judici té la forma d’un judici descriptiu (S és P), però predica una cosa que no es pot comprovar empíricament. Alguns judicis morals, com “ser solidari és bo” o “robar és dolent” tenen el mateix problema. 

Amb els judicis morals normatius la cosa encara és més estranya. Ho veurem en un dels exemples anteriors: “respecta els teus companys de classe”. És aquest judici vertader? O fals? Bé, estrictament cap de les dues coses. Aquest judici és un imperatiu. Com hem dit, no descriu el món tal com és, sinó el teu comportament –i per tant el món- tal com hauria de ser. Però com podem saber tal cosa? Com podem saber com hauria de ser el món? Què expressa un judici com aquest? Dit d’una altra manera: quin és el fonament dels codis morals? A partir dels continguts que hem vist al llarg del curs mirarem de construir una temptativa de resposta. 

Recordem que quan explicàvem la racionalitat pràctica, distingíem mitjans i fins com a components de l’acció. Dèiem, aleshores, que tot home que actuï  racionalment ha de poder justificar els seus actes en termes de mitjans i fins. Recordem també que els fins es caracteritzen per ser intrínsecament valuosos per als homes que els persegueixen, i que els mitjans, si escauen als fins, són valuosos en conseqüència, instrumentalment –el seu valor depèn dels fins als que serveixen. Per exemple, jo puc considerar que el coneixement és valuós en si mateix –intrínsecament- i, si ho crec, he de considerar que una impremta o una escola són valuoses instrumentalment. I diem “he de considerar” perquè la raó m’imposa reconèixer el valor del mitjà si reconec el valor del fi. 

Dèiem també que el valor, que definíem com la qualitat que fa una cosa preuada, es pot entendre en sentit objectiu o subjectiu. Si l’entenem en sentit objectiu, aleshores les coses valuoses ho són independentment que se les reconegui com a tals. 

Suposem que, efectivament, hi ha coses, com el coneixement, la felicitat o la llibertat, que són objectivament valuoses. Si és el cas, aleshores aquestes coses han de ser els fins de qualsevol ésser humà. En conseqüència, els mitjans per aconseguir o preservar aquestes coses també són valuosos i així han de ser considerats; en particular, els actes dels homes que com a mitjans escauen a aquests fins. Si fos el cas, el valor dels fins i dels actes que els propicien serien una font d’obligació. Reprenent l’exemple anterior, si el coneixement és valuós estic obligat a anar a escola perquè així adquireixo coneixement, i per tant anar-hi també és valuós. Aquesta obligació té a veure amb la bonesa o malesa dels actes i és, per tant, una obligació moral.

Així, quan una comunitat de persones estan d’acord respecte què té valor i què no en té, aquesta comunitat tendeix a estar d’acord amb unes normes de conducta. Tenim, doncs, un codi moral. Per norma, les comunitats humanes converteixen part d’aquest codi moral en lleis que regulen la convivència entre els homes. En principi, creiem que les lleis s’han d’adequar a les normes morals, i quan no ho fan es consideren injustes. Queda esclarit perquè l’arrel llatina de la paraula moral significa costum... la paraula refereix a la manera d’obrar que les comunitats humanes imposen als seus membres.

Per acabar, cal dir que la justícia és com una part de la moral. És aquella part de la moral que estipula com hem de tractar els altres. Quan diem "això és injust" ens referim normalment a una situació en què algú no ha estat tractar com hauria d'haver estat tractat, en un sentit moral. Si, per exemple, dos alumnes igualment intel·ligents dediquen el mateix esforç a una matèria i reben una nota molt diferent, ho considerarem injust. La justícia és també la virtut personal de tractar els altres com han de ser tractats, en un sentit moral. La importància d'aquesta virtut és tema del següent exercici, un text de Plató sobre el mite de Prometeu.

 

Comentaris

  • deuresestiu Sant Gregori
    deuresestiu Sant Gregori Dimarts, 25 Juliol 2017

    Aquest text ens parla del significat de la moral. El sentit principal de la paraula moral te a veure amb els costums, els actes i els pensaments humans respecte a ser bo o dolent. La paraula tambe es pot fer servir com a nom moral, i es refereix a un conjunt de creences sobre que és bo i dolent, normalment compartides per una comunitat. La justicia diu com hem de tractar als altres, la moral es la resposta a com hem de viure. Si no compartim és impossible la creença.
    També es parla de la diferencia entre judici descriptiu, que ens informa de com és el món, i el judici normatiu que estableix com ha de ser el món. Si els judicis normatius depenen dels judicis descriptius, hem de poder saber si aquests són verdaders o falsos, però les propietats morals no es veuen amb els ull, les físiques es veuen amb els ulls.
    En conclusió, la moral és un conjunt de creences sobre com ens hem de comportar.

    Jordi Escaler

  • Ignasi Lasheras Quintas
    Ignasi Lasheras Quintas Dimarts, 25 Juliol 2017

  • deuresestiu Sant Gregori
    deuresestiu Sant Gregori Dimarts, 18 Juliol 2017

    Aquest text ens explica amb molts exemples què és la moral. Com a sustantiu, és el conjunt de coses que es creuen que estàn be. Del llati prové de costum que vol dir el que sempre s'ha fet i es considera que està be. També parla de la justicia com algo inclòs dintre de la moral perque tornaria a ser algo que està be. Parla de la obligació moral que és com un deure que tenim cap a coses que estàn be. En un altre punt parla del codi moral que serien com un conjunt de normes que regulen la convivencia entre els homes.
    Guillermo Cabrera

  • Per poder enviar comentaris primer has d'iniciar sessió

Deixa el teu comentari

Convidat
Convidat Dijous, 17 Agost 2017

Entrades Relacionades

No post has been created yet.

Login Alumno