Agenda | Activitats | Biblioteca | Login

Blogs Escola Sant Gregori

  • Inici
    Inici Aquí pots trobar totes les entrades de blog de tota la pàgina web.
  • Categories
    Categories Mosrta un llistat de les categories d'aquest blog.
  • Etiquetes
    Etiquetes Mostra un llistat d'etiquetes que s'han emprat al blog.
  • Blogaires
    Blogaires Cerca al teu blogaire favorit de la pàgina.
  • Blogs d'equip
    Blogs d'equip Troba els teus blogs d'equip favorits aquí:
  • Dades d'accés
    Dades d'accés Formulari d'inici de sessió

El racionalisme a les Meditacions Metafísiques de Descartes

Publicat per a a ESGPENSAMENT
  • Mida de la font: Més gran Menor
  • Visites: 639
  • 8 Comentaris
  • Imprimeix

Recordeu que, a més d'entendre i poder comentar el text del "tros de cera", heu de saber explicar i usar les nocions de substància, essència, atributs, etc. 

Tagged in: 1 BTX Filosofia

Comentaris

  • Convidat
    Stella Sorensen Giró Diumenge, 13 Maig 2018

    A la seva segona Meditació, René Descartes encara investiga la certesa sobre la que construir la nova ciència qüestionant-se d’on surt el coneixement. Per a trobar-ho, buscarà les nocions a través de les quals podem conèixer i les que fan que un objecte continui sent ell mateix independentment dels seus atributs sensibles.
    En aquest cas comença amb l’observació d’un tros de cera: què creiem saber d’ell? Fent un llistat de les coses que creiem conèixer s’adona de que totes elles pertanyen a l’experiència sensible, per tant, el nostre coneixement sobre el tros de cera sembla a posteriori. Tot i això, si apropem aquesta cera al foc veiem com es desfà, augmenta de mida, el seu color canvia a l’hora que ho fa la olor, i ja no té ni el mateix tacte. Totes les seves propietats sensibles han canviat, ara són unes altres.
    Per tant, si tot el nostre coneixement sobre aquesta era a partir dels seus atributs sensibles i no en romàn cap, per què sabem que és el mateix tros de cera i no diem que són dos trossos diferents? Què no ha canviat que ens permet al tros de cera conservar la seva identitat? En filosofia el que romàn s’anomena substància, que és allò que fa que aquell tros de cera sigui aquell en particular. Tots sabem que l’objecte que observem és el mateix que el d’abans, pel que, conseqüentment, el nostre coneixement no pot ser enterament a posteriori, ha de tenir una part que s’avantposi a l’experiència sensible i ens permeti reconèixer que continuem veient el mateix tros de cera. Com aquest coneixement s’hi anticipa, ha de ser a priori, és a dir, depèn de la raó.
    Per tant, un cos és la suma de la seva substància i els seus atributs sensibles, que poden canviar mentre la substància es manté. A aquesta estructura Descartes l’anomena estructura ontològica.
    Cap de les propietats que constituïen el nostre coneixement a posteriori sobre la cera era condició necessària que constituís aquell tros de cera, ja que a partir del nostre coneixement a posteriori només podem fer judicis particulars. Els judicis sobre el tros de cera que la fan ser cera són els universals, els necessaris. Se’n diu que aquests constitueixen la seva essència, pel que Descartes defineix aquest concepte com el conjunt de propietats necessaries, condicions per a que la cera, per exemple, sigui cera. Amb això arriba a la conclusió de que els atributs sensibles són només l’aparença dels cossos, no l’essència i per això, quan canvien, podem dir que encara és el mateix cos. La cera no era pas un conjunt d’atributs sensibles, ja que aquests no són l’essència sinó l’aparença i per això podem reconèixer que segueix sent el mateix tros de cera.
    Per tant, si encara distingim el tros de cera després d’aquest canvi físic Descartes resol que no podem percebre l’essència pels sentits, ja que del contrari no podríem reconèixer l’essència de la cera quan aquesta canvia. Doncs, quin és l’origen d’aquestes dues nocions si no pot ser la sensibilitat?
    Seguidament l’autor es planteja la possibilitat de que vinguin de la imaginació, que els poguem reconèixer gràcies a la nostra capacitat de imaginació, però un cos pot adoptar infinites formes i com nosaltres no som capaços d’imaginar-les totes aquesta possibilitat queda descartada.
    Per últim, Descartes considera que l’origen de les nocions d’essència i substància, que constitueixen la identitat dels objectes, sigui la raó, ja que no és res més que el nostre enteniment qui percep aquests dos conceptes abstractes. Aquests conceptes no depenen ni de la sensibilitat ni de la imaginació, sinó de la raó, pel que és coneixement a priori.
    Gràcies a això Descartes conclou que la capacitat d’aïllar la identitat de quelcom dels seus atributs se’ns ve donada per la raó i naixem amb ella, és a dir, és racionalista.

  • Mariona Cuartero Carles
    Mariona Cuartero Carles Diumenge, 13 Maig 2018

    Però, després d’explicar que és la substància i l’essencia encara queda una pregunta, com les podem conèixer si no les podem veure? Per respondre a aquesta pregunta Descartes proposa tres facultats a partir de les quals podriem conèixer.

    En primer lloc parla de la imaginació. Segons Decartes, podriem pensar que el nostres coneixement es basa en la imaginació. Però trobem un inconvenient i és que, si el coneixement es bases en aquesta facultat hauriem de imaginar-nos infinites formes possibles dels objectes i això ens ho impedeix la nostra capacitat d’imaginació.

    En segon lloc parla de la sensibilitat. Aquesta facultat també queda descartada ja que, si el nostre coneixement es bases en aquesta, hauriem de dir, per exemple, que la cera inicial i la cera final eren cerea diferents. Però com ja hem demostrat previament que a partir dels nostres coneixements bastas en els judicis a priori que aixo no és cert, demostrem també com els nostres sentits no podien contestar a perquè era el mateix troç de cera tot i haver canviat els atributs.

    Per últim Descartes proposa la facultat de l’enteniment, la qual, per ell, és la facultat que ens permet conèixer els dos termes dels quals parlem ja que no depen ni de la imaginació ni de la sensibilitat sinó que es basa unicament en els judicis a priori.

    En conclusió, en aquest text Descartes aconsegueix demostrar com el nostre coneixement es basa principalment en el nostre enteniment ja que permet que poguem dir que un objecte, tot i canviar els seus atributs segueix sent el mateix. Per això mateix podem dir que Descartes és racionalista ja que,un racionalista afirma i defensa que el nostre coneixement es basa en la raó i que aquesta es la única forma de conèixer el món i això és exactament el que demostra Descartes.

    Contestar Cancel·la
  • Ignasi Lasheras Quintas
    Ignasi Lasheras Quintas Diumenge, 13 Maig 2018

    1. "si no les podem veure" no, "si no les podem percebre sensiblement"
    2. comença per la sensibilitat, té més sentit perquè és la facultat en la que immediatament confiem. La imaginació es presenta com a candidata només quan ens adonem que les propietats sensibles no constitueixen absolutament els objectes.
    3. La frase "com ja hem demostrat previament que a partir dels nostres coneixements bastas en els judicis a priori", o bé no la sé entendre o bé és incorrecta. Anticipes la conclusió. La tesi que el coneixement és a priori és la conclusió. El raonament fa així:

    (p1) Si la sensibilitat és la font del coneixement, no és la mateixa cera
    (p2) És la mateixa cera
    ________________________________________________________________
    (c) Per tant, la sensibilitat no és la font del coneixement

  • Ignasi Lasheras Quintas
    Ignasi Lasheras Quintas Diumenge, 13 Maig 2018

    Podem observar al text que per Descartes p2 no necessita demostració, és una evidència. Una evidència que serveix per demostrar el que sí que necessita demostració: que la font del coneixement és la raó.

  • Mariona Cuartero Carles
    Mariona Cuartero Carles Diumenge, 13 Maig 2018

    En la segona meditació Metafísica Descartes segueix buscant la certesa de les seves creences per tal de construir la seva nova ciència. Entre elles, el filosof es pregunta que és el que fa que els cossos segueixint sent ells mateixos després dels canvis. I en aquest mateix punt és on Descartes parla de l’Essència i la substància.

    Quan tots nosaltres mirem un objecte, tot allò que veiem són els seus atributs sensibles. És a dir, creiem conèixer les seves propietats, però, en realitat, totes questes propietats que coneixem es basan en l’experiència sensible, per tant, en un primer instant podem arribar a creure que tot allò que fa que un objecte sigui un objecte mateix són els seus atributs sensibles, per tant, si això fos correcte el nostre coneixement es basaria en l’experiència sensible, és a dir, en els judicis a posteriori.

    Però, si aquesta suposició fos veritat, que passaria si aquest objecte canvies els seus atributs? Deixaria de ser aquell objecte? Per resoldre aquest dubte Descartes posa l’exemple d’un troç de cera. En primer lloc el descriu a partir dels seus atributs. Diu que aqueste és encara dolç, encara fa olor, parla del seu color, de la seva forma etc. Però llavors, hom posa aquest troç al costat del foc, i per tant, els seus atributs queden alterats. Aquest mateix troç de cera ja no té ni el gust, ni la olor, ni la forma que tenia en un primer moment. Per tant, si la creença anterior fos certa, es tractaria encara del mateix troç de cera? Si la única manera de conèixer fos enterament a posteriori hauriem d’afirmar que el primer troç i el segon haurien de ser diferents troços. Però al dir que són el mateix troç estem demostrant que, en part, el coneixement també es basa en judicis a priori.

    Però, quina part del nostre coneixement es basa en judicis a priori? Si estem segur que, tot i que canviin els atributs d’un objecte, aquest objecte segueix sent ell mateix, estem afirmant que existeix alguna propietat, no sensorial, que provoca que segueixi sent ell mateix. Aquesta propietat basada en la raó és la substància. La substància o identita substancial és allò que romàn en un objecte, el que suporta els atributs, el que no canvia, per tant, el que fa que un objecte sigui l’objecte mateix. Per tant, Descartes parla d’un estructura ontològica. És a dir, afirma que un cos és la suma de la seva substància i els seus atributs on, els seus atributs poden canviar però la substància es mantindrà. Per tant, d’aquesta forma Descartes demostra que una part del coneixement es basa en la raó, ja que, si no fos així, no podriem conèixer mai la identitat d’un objecte.

    No obstant, encara que afirmem que le troç de cera és el mateix, com podem afirmar que aquest segueix sent cera? Si afirmessim aquesta pregunta estariem afirmant que tots aquells atributs que han canviat, quan la cera s’ha cremat, no eren cap condició necessària perquè aquella cera seguis sent cera. Per tant, quines són les condicions necessaries perquè ho seguis sent? L’Essència és el conjunt de propietats necessàries perquè un objecte sigui aquell objecte. Aquesta ens permet fer judicis universals, ja que, en el cas de la cera, permet parlar de tots aquells cossos que siguin cera.

    PRIMERA PART

    Contestar Cancel·la
  • Núria Blanco Quintanilla
    Núria Blanco Quintanilla Diumenge, 13 Maig 2018

    Mentre Descartes intenta buscar el coneixement perfecte aplicant el dubte metòdic a les seves creences, reflexiona sobre la capacitat de conèixer i ho fa mitjançant l’exemple d’ un tros de cera.
    Imaginem doncs un tros de cera:
    -Que creiem saber sobre el tros de cera?
    Sobre el tros de cera mateix creiem conèixer les seves propietats sensibles. Semblaria que el nostre coneixement prové de la sensibilitat i doncs, el nostre coneixement seria a posteriori ja que tots els judicis que fem sobre la cera són basats en els sentits. Per comprovar la certesa d’aquesta creença, Descartes planteja un experiment mental: produir un canvi en el cos de manera que totes les seves propietats sensibles quedin alterades. Agafem doncs el tros de cera, li apliquem calor i fem canviar la seva aparença. Al desfer la cera, les propietats sensibles que ens permetien creure que el coneixíem desapareixen, i apareixen unes altres.
    -És la mateixa cera? //Podem conèixer de manera independent a les propietats sensibles?
    Si l’experiència sensible fos la nostre única font de coneixement, el tros de cera abans i després d’aplicar-li calor no seria el mateix ja que tindríem dos conjunts de llistats diferents de propietats sensibles i per tant afirmaríem que són dos objectes diferents.
    Però creiem que és la mateixa cera però amb diferents propietats sensibles per tant, ha d’haver-hi alguna identitat que defineixi el nostre tros de cera independentment de les propietats detectades per els sentits. Aquesta és la substància. La substància és allò que sostenta els atributs i roman en tot el canvi, ens permet fer judicis particulars d’identitat, per tant, és el que ens permet afirmar que aquest tros de cera és aquest tros de cera i no cap altre. Veurem ceres particulars i ceres universals

    Els atributs són les característiques físiques que té un cos. Són sostinguts per la substància, de manera que encara que canviem els atributs del cos, seguirà sent la mateixa substància però amb diferents atibuts. La cera en si, no és un conjunt d’atributs sensibles. Els atributs sensibles són només l’aparença dels cossos i doncs no constitueix la identitat de la cera(relació que cada entitat manté amb ella mateixa).
    Per tant, els judicis sobre la identitat d’un objecte no depenen de l’ experiència sensible i doncs no són a posteriori sinó a priori. Si això no fos així no seriem capaços de reconèixer la identitat dels cossos un cop els seus atributs han canviat.

    Per entendre que una cosa pot canviar i segueix sent la mateixa, hem d’entendre que
    (substància+atributs=cossos)

    L’ essència designa el conjunt d'atributs d'un objecte o substància que el fan ser el que és (és el que fa a la cera ser cera), i que posseeix per necessitat, ja que sense ells perd la seva identitat. Amb aquest concepte, podem fer judicis universals doncs podem parlar de tots aquells cossos que siguin cera. L’essència de cera no és visible.

    Descartes es planteja quin és l’origen del coneixement?I proposa diverses opcions com a facultats per conèixer:
    Sentits: els sentits no poden ser la base del coneixement ja que no són una font fiable de coneixement(recordem que previamant hem aplicat el dubte matòdic als somnis), i a més a més, les propietats sensibles que nosaltres percebem són només els atributs de la cera i no el que la defineix ja que si es produeix un canvi en el seu aspecte físic segueix sent la mateixa.
    Imaginació: la imaginació no podria ser la base del coneixement ja que perquè ho fos, hauríem de poder imaginar el tros de cera de infinites maneres possibles formes possibles del tros de cera.
    Enteniment (raó): la raó si que és la font del coneixement ja que és aquest l’origen de essència i substància i per tant és la d’on prové el nostre coneixement. Aquest coneixement no depèn de l’experiència sensible(sentits) ni de la nostra capacitat d’imaginar, per tant és a priori.

    *FALTA FER LA CONCLUSIÓ*

    Contestar Cancel·la
  • Ignasi Lasheras Quintas
    Ignasi Lasheras Quintas Diumenge, 13 Maig 2018

    Els nostres judicis sobre la identitat particular d' aquest tros de cera depenen de la noció de substància.
    Els nostres judicis universals sobre tot el que sigui cera (que també apliquen a aquest tros de cera) depenen de la noció d'essència.
    El tercer paràgraf del teu text es presta a confondre les dues coses: quan parles de "cera en si", per exemple, que és una expressió platònica que val per l'essència de la cera però tu fas servir pel tros de cera particular, o més endavant de "la identitat de la cera". Has de trobar una manera d'expressar-ho que no permeti confusions (per exemple, "la identitat d'aquest tros de cera particular"). El mateix Descartes diu que és evident que l'enteniment és la facultat responsable de conèixer "aquest tros de cera particular", i que "per la cera en general és encara més evident"

    Per acabar, he insistit que quan expliquem el significat de les expressions a posteriori o a priori hem de dir "que depenen de l'experiència sensible" o "que no depenen...". Això no és un caprici meu, però ni que ho fos... "Es basen" és una expressió que no m'agrada gens, és molt ambigua.

    A banda d'aquests detalls (importants), el text està molt bé

  • Abel Muñoz Navarro
    Abel Muñoz Navarro Dissabte, 12 Maig 2018

    Explica el significat de les paraules substància i essència. D’acord amb Descartes, és el coneixement d’aquestes nocions a posteriori? Justifica la resposta. Podem dir per tant que Descartes és racionalista? Perquè?

    Descartes, en el procés de trobar un coneixement cert sobre el que basar la nova ciència, es pregunta que és el que fa que els cossos continuïn sent ells mateixos després dels canvis. Quan nosaltres mirem un objecte i el reconeixem, observem les seves característiques externes, totes les seves propietats sensibles (que poden ser percebudes pels sentits). Així doncs, podríem pensar que el que fa que un objecte sigui aquell objecte son aquelles propietats que observem. Si aquesta suposició fos correcte aleshores el nostre coneixement provindria de l’experiència sensible (seria a posteriori).
    Per comprovar la certesa d’aquesta creença, Descartes planteja un experiment mental, produir un canvi en el cos de forma que totes les seves característiques quedin alterades. Un exemple d’aquest experiment seria observar un tros de cera que hagi caigut del rusc i després cremar-lo. Per a que es realitzi un “canvi” és necessari que el cos en què es produeix sigui el mateix durant el procés, és a dir que abans i després tinguem el mateix objecte davant de nosaltres. Però si canviem les seves característiques externes durant la modificació, què és el que es conserva durant el procés? Tenim clar que l’objecte es el mateix, però totes les seves característiques externes han desaparegut. Així doncs, el fet que aquest cos sigui el que és no es deu a les seves propietats sensorials, és a dir, ha d’existir alguna identitat que suporti aquestes propietats detectades per els sentits. Aquesta identitat, no detectable sensorialment, és la substància. La substància és el que es manté en tot canvi, el que fa que aquest objecte en concret sigui aquest objecte en concret i cap més.
    Així doncs, podem definir una estructura ontològica que expliqui la situació:

    Substància + Atributs = Cossos

    Els atributs (característiques físiques) són sostinguts per la substància, de forma que encara que canviïn el cos seguirà sent el que era (la substància roman).
    Podem concloure que part del nostre coneixement sobre el cos no és degut a l’experiència sensible, i és per tant a priori. Si això no fos així no seriem capaços de reconèixer la identitat dels cossos.

    Si tornem al exemple del tros de cera, després de realitzar-se el canvi d’estat, podríem plantejar-nos dues preguntes:

    - Per què podem dir que és encara cera?
    De les condicions necessàries perquè la cera sigui cera en diem essència. És allò que fa que un cos sigui cera. El concepte d’essència ens permet realitzar judicis universals, doncs podem parlar de tots aquells cossos que siguin cera.

    - Per què podem dir que és encara el mateix tros de cera?
    La identitat substancial és allò que fa que aquest tros de cera sigui aquest tros de cera i no cap altre. Aquest concepte ens permet realitzar judicis particulars d’identitat, ja que ens referirem només a aquest tros de cera.


    Un cop clars aquests dos conceptes, Descartes es pregunta quin és l’origen del coneixement d’aquestes nocions. Planteja tres possibles fonts del coneixement:

    - Sentits: per intentar trencar aquesta possible font podem recórrer a l’argument anterior. Nosaltres observàvem un tros de cera en particular, que tenia un conjunt de propietats que jo era capaç de percebre. En apropar la cera al foc, però, totes les seves propietats van canviar però vam continuar pensant que aquest era el mateix tros de cera. Els sentits no podien respondre a que era allò que em feia pensar que el cos podia canviar totes les seves propietats i seguir sent el mateix.

    - Imaginació: podríem pensar que la font d’aquest coneixement és degut a la nostra capacitat d’imaginar. Aquesta possibilitat queda descartada degut a que no som capaços d’imaginar totes les formes possibles del tros de cera i, tot i així, entenem que després de canviar les seves característiques continua tractant-se del mateix cos.

    - Enteniment (raó): havent descartat les dues opcions anteriors queda clar que per Descartes és aquest l’origen de les nocions essència i substància. Aquest coneixement no depèn de l’experiència sensible ni de la nostra capacitat d’imaginar, és per tant a priori.

    D’aquesta forma Descartes aconsegueix demostrar que l’enteniment és la raó per la qual podem concebre que després de produir-se el canvi, el cos continua sent el mateix. Així doncs, la postura de Descartes és Racionalista, ja que veu la raó com la font del coneixement d’aquestes nocions. Aconsegueix demostrar amb l’argument del tros de cera que tant els sentits com la imaginació son facultats que posseïm, però només l’enteniment és capaç d’explicar com podem entendre el món.

  • Per poder enviar comentaris primer has d'iniciar sessió

Deixa el teu comentari

Convidat
Convidat Dilluns, 21 Maig 2018